Swan Mar Aguiló

“Repetir, morir i repetir. La dansa clàssica emociona i sublima per extenuació”. Podrien ser paraules de Marion Barbeau, primera ballarina de l'Òpera de París. Ella estarà, d'alguna manera, present a Swan. La presència -i el seu necessari corol·lari, l'absència- és un dels temes principals d'aquesta nova producció de Mar Aguiló, l'extensa trajectòria de la qual com a ballarina (catorze anys en la Companyia Nacional de Dansa) també serà present i, alhora, absent en la peça.

En aquesta dansa de presències i absències, d'intèrprets i coreògrafes, de realitats i ficcions, altres dos noms acompanyen el vol del cigne: Txaikovski i Clémence Gross. Històries antigues -romàntiques, i fins i tot mítiques- i naixents: Gross, que també forma part de l'elenc del ballet de l'Òpera de París, representa a una nova generació de ballarines clàssiques que aquí i ara es confronta amb el context de la dansa contemporània.

Intentant escapar de les desventures d'Odette -que potser siguin les de tota intèrpret d'aquest tipus de dansa-, Clémence -un personatge més en aquest conte txaikovskià?- compartirà amb el públic del Principal una estranya forma de coneixement que es concentra de manera obsessiva en el cos (o, més aviat, en una peculiar idea del cos). Un coneixement íntim, profund i disciplinat que avui ja només es preserva i conrea en unes certes institucions de la vella Europa dedicades a esculpir, modelar, embellir i erosionar aquests cossos i les seves corresponents ànimes.

Aquest miracle físic i metafísic -que tant pot assemblar-se a una tortura- és necessari, potser, per a poder transformar en un llac el nu escenari d'un teatre (o, més difícil encara, un trist estudi de dansa).

No sabem si convé relacionar aquests efectes amb la màgia, però sí que creiem que la creació contemporània no hauria de renunciar a la fantasia. També ignorem si totes aquestes transformacions són un simple producte de la imaginació d'una ballarina anomenada Clémence Gross (encara que potser el seu nom és Marion Barbeau, Mar Aguiló o fins i tot Odette -o tal vegada ni tan sols existeix-).

Ni tan sols està clar si aquesta nit (totes les nits) el teló del teatre separa la realitat de la fantasia, o si aquesta última està més present a l'escenari que al pati de butaques.