Las niñas zombi

Et demanaré que imaginis una nit de primavera, una nit de divendres en una petita casa al mig del camp. Tres al·lotes joves, tres cosines d'uns 30 anys, s'hi han ajuntat per primera vegada després de molt de temps. Beuen, riuen, ballen i es posen al dia.

Enmig de l'alegria i l'excitació del retrobament una vol explicar-los una història. “L'altre dia vaig rebre una trucada. Han trobat un cos al costat del riu. Sabeu realment què li va passar al padrí?”. A partir d'aquí, la nit canvia. Hem viscut d'esquena a la guerra, a la història dels nostres padrins, però així que saps una mica, necessites saber-ho tot.

Per sota de tota l'obra, dels balls, les converses i les rialles, s'hi amaga una pregunta: Què van haver de viure els nostres avis quan tenien la nostra edat? Estem vives gràcies a tot això?

Som les nétes, la tercera generació de la guerra, n'hem conegut de primera mà moltes de les conseqüències. Per què ens semblen aventures llunyanes, sèries de “true crime”, pel·lícules de Hollywood de vampirs i zombis? Ens hem de sentir culpables per aquesta sensació?

Em dic Celso perquè el meu padrí es deia així. “És un nom amb sort”, em deien. I, fins fa ben poc, no entenia per què. A Las Niñas Zombi ho expliquem, amb afecte i amb bellesa, perquè crec que (d'una manera o altra) és la història de tota la nostra generació.

Celso Giménez (creació)

Producció del Centro de Cultura Contemporánea Conde Duque, Festival Grec, Grand Theatre de Groningen, Noorderzon Festival, MA Scène Nationale de Montbéliard, Auditorio de Tenerife, Comunidad de Madrid i La Tristura